El dia de la representació final havia arribat. Tots i totes en teníem ganes de mostrar el treball que havíem fet. El grup era exemplar, havia treballat moltíssim i s’ho havien agafat amb moltes ganes i il·lusió. Realment va ser gratificant treballar amb ells i elles i n’estava convençut que el matí de representacions seria un èxit.

Teníem pel davant un matí amb tres representacions, aquella era la prova de foc. Primer vindria un grup de primer d’ESO, després un grup de 3r i després un de 2n. Ja els vaig avisar que cada grup seria molt diferent, el que calia era respondre de forma natural i segons el que faria el nostre personatge.

El teatre dels oprimits i oprimides es va crear per establir ponts de diàleg entre la societat davant d’injustícies latents,

ara el que havíem de fer era defensar la problemàtica que havíem escollit (assetjament escolar) i restar oberts a les propostes que pogués fer el públic.

Així és que, després dels últims consells vam començar amb les representacions seguint el següent esquema: presentació del que havien vingut a veure, joc introductòri entre actors/actrius i espectactors/espectactrius, visionat de la peça de teatre i fòrum al voltant de la peça.

El moment de la representació en tots tres grups va ser exemplar.

Era molt curiós veure com reaccionava el públic i alguns dels professors que estaven inquiets per veure que l’alumnat parlava, cosa que no em preocupava gens. En el moment de la representació el grup de teatre juntament amb la professora que va col·laborar  van estar exemplars. Van defensar-ho molt i molt bé i prova ho és la manera en què van estar atents el públic. Com comentava alguns parlaven, però no de temes externs a la peça sinó de temes que veien que es tractaven i els eren propers. Això ho havia d’aprofitar al fòrum. Ara sí que era la prova de foc, ens tiràvem a la piscina!

Un cop vista la peça vaig preguntar a l’alumnat i professorat què havíem vist (s’entèn? quina és la problemàtica? hi ha algú que pateix? més d’una persona?). Les respostes van arribar ràpidament i vam establir torns de mà alçada. La prova de foc estava superada, participació màxima!. Molts d’ells i elles tenien ganes de parlar i de mostrar alguns camins de diàleg. Durant uns quaranta minuts vam estar fent substitucions d’alguns dels personatges  que el públic creia que no actuaven de forma correcta. “Jo crec que ho hauria de fer diferent…”, dèien des del públic.

“D’acord, em dones la mà si us plau i vens a oferir la teva proposta?”,

després d’un segons de dubte venien a l’espai de representació (al mateix nivell que el públic) i es posaven en la pell del personatge que ells o elles volien tot actuant com si fóssin aquella persona.

Llàstima que en tots tres grups l’estona se’ns va fer molt curta. No hi va haver temps per poder escoltar o veure totes les propostes, tot i això agafem-ho per la part positiva, si n’hi havia tantes era perquè la temàtica que s’estava tractant els era prou propera i interessant per parlar-ne.

Per acabar només deixar el pas del temps. Tenim previst de repetir l’experiència amb més alumnat i trobo rellevant de dir que  l’obra de teatre fòrum que vam representar es va fer un dia però es va repetint cada dia en els insittuts d’una forma o d’una altra.

Aquella era una representació que volia oferir nous ponts de diàleg; potser una primera guia en el seu dia a dia als instituts. Qui sap si allò va ser l’inici d’algun canvi.