Hi ha caps de setmana que no passa res i n’hi ha que passen moltes coses. El que us descriuré tot seguit és d’aquells que pertanyen al segon grup. Tot va començar en una sortida a la muntanya per anar a buscar bolets. Uns amics m’hi van convidar amb uns companys de feina seus i jo m’hi vaig afegir ja que la muntanya sempre em crida i si tinc oportunitats com aquestes val la pena d’aprofitar-les. Havia de ser un cap de setmana per Vilaller però el que no em pensava gens ni mica era que acabaria portant-me a bells records d’infància.Estàvem allotjats en una casa de colònies molt a prop de Riupedrós. Des que hi vam arribar coneixia que em trobava prop d’aquella casa de colònies on hi havia passat tants estius i convivències amb els companys del col·legi. Tenia una certa curiositat per tornar-hi i descobrir què se n’havia fet de la casa, com deuria estar, què hi havia, com era l’entorn, estaria igual de com el recordava? I aquell pont que es movia tant quan el passàvem, seguiria de la mateixa manera?

Quan estàvem arribant i des del cotxe divisava la casa d’entre els arbres molts records em començaven a venir. Quines ganes tenia de baixar del cotxe i començar a caminar pels voltants d’aquella casa.I així vaig fer-ho. El primer que vam trobar va ser el pont.
I sí, estava com abans, com el vam deixar. Amb el mateix moviment de costat a costat que de petits ens temptava a que encara fos més ràpid, el mateix grinyolar, i el mateix soroll de les fustes al passar-hi per sobre.

Un cop passat el pont ens trobàvem amb l’ermita. Igual també de com la recordava però, això sí, més petita. Ja ho diuen que amb els anys la percepció del tamany de les coses canvia. Quan hi vam entrar vaig recordar-me del fresc que hi havia pintat. Minuts abans no l’hauria pogut desciure però un cop dins no en tenia cap dubte.

Vam passar pel davant de la magna casa de color blanc amb les dues “puntes” i vaig intentar entrar per la porta principal però estava tancada; un gran bolet immens li feia companyia al costat. I fent una mica d’espia vaig intentar veure com estava el menjador que em semblava que estava per la planta baixa…missió fallida. Es veia ben poca cosa.

Em va fer il·lusió tornar a passejar i córrer pel parc del davant de la casa retrobant-me també amb l’arbre centenari on ens reuníem a les nits. I com era centenari ho continua sent, ara amb uns vint i tants anys de més però igual de bonic. Quantes històries, activitats i gim-canes explicades al seu voltant.

I no podia acabar la visita sense anar a veure l’altre costat de la casa ara habitada per ortodoxos polacs. Es tracta de la part del camp de futbol, el camp de gespa i la piscina ara en desús. Trobar-ho no va ser senzill però ho vaig aconseguir.

Minuts abans de tornar al cotxe i després de reviure els intesos dies de colònies i convivències no podia deixar de passar pel costat del Riupedrós, tocar la seva aigua gelada que sempre hi corre i venir-me a la ment aquelles estones de rentar la roba al riu. Sí, rentar la roba al riu com s’havia fet sempre.

Bonics records d’infància que em conviden a deixar-ne constància en aquest escrit i tornar a convertir-me en l’infant que era quan hi anava.