Em trobo entre gent connectada a uns auriculars que es veu que expliquen històries. I ben curioses, per cert. Després d'haver pujat a peu les quatre plantes em meravello del grandiós piset on hi podria viure una família burgesa normaleta. Més tard, quan ja he seguit tot el recorregut que ens marquen per fletxes pujo a l'espai dedicat a ell. Es ple de maquetes, audiovisuals, petites explicacions i s'hi respira una música tranquila que priva de qualsevol soroll. Si en algun moment sona un telèfon o algú crida es trenca aquesta màgia.

El temps va passant i no me n'adono. Potser perquè la llum cada poc és menys però no importa. És més, ho aprofito i pujo al terrat. Les vistes han de ser tan boniques! Quan hi sóc no tinc paraula. Tota la gran ciutat als meus peus i entre el meu cos xemeneies i altres estructures decoratives. Per un moment se m'acudeix de mirar cap baix, pel celobert, i no em quedo indiferent.

He acabat la visita. Com no, ha estat inolbidable. Hi he anat sol i crec que m'ha ajudat. En tot moment he pensat en les meues coses, ningú ha interromput els meus pensaments i m'he interessat per aquelles petites històries que m'anaven explicant els vídeos. Això sí, els auriculars no me'ls he posat.