Fa poc més d’un any va inaugurar-se a Lleida el que seria el tercer teatre més important de Catalunya, El Teatre de la Llotja. A pocs dies d’haver-lo inaugurat vaig aprofitar una de les sessions de portes obertes per veure’l; la caixa escènica i l’escenari eren les parts que més m’interessaven pel somni que s’acabava de despertar dins meu: actuar-hi.
Avui, 30 de gener de 2011 he vist realitzat aquell somni que fa poc més d’un any veia complicat que es fes realitat. Avui hem celebrat amb la colla del programa, el grup de música, l’orquestra i uns bons músics el dia de la pau i la no violència. Hem ofert un espectacle que ha unit la música i el teatre d’una forma molt tendra que emocionava tan al qui estava al públic com als qui estàvem a cametes esperant per sortir a actuar.
Durant aquella hora i poc més, pel meu cos han anat passant mil sensacions que m’omplien d’una enorme il·lusió i nervis alhora no només pel fet de sortir en aquell escenari ja fos interpretant l’àvia de
la caputxeta, el porquet de la casa dels maons o actuant en els
diferents esquetxos mimats amb un gran missatge al darrera sinó pel simple fet de trobar-m’hi.
Però amb el que sobretot em quedo és amb el moment en què em trobava sol a l’escenari, vestit de negre i amb un únic zenital instants abans de llençar-me al buit tirant-me des d’una estructura amb certa alçada. Ha estat en aquest instant on aquell somni (d’ara fa poc més d’un any) m’adonava que s’havia fet realitat. Estava dalt de l’escenari de La Llotja.
