La paraula màgica
Fa uns dies després de fer una visita al Cucalòcum (parc de Nadal pels nens i nenes de Lleida) publicava el següent en una xarxa social “Repartir porcions de tortell de reis i veure que gairebé ningú et respon amb un “gràcies” i altres se n’amaguen trossos per agafar-ne més m’avergonyeix.” On estem anant? O millor potser, on fa temps que estem anant? Es ben trist que costi tan de donar les “gràcies” on sembla que les coses ens hagin d’arribar en el mateix instant en què les desitgem i no podem esperar ni un segon més. Ha de ser ara i prou.
Quan estàs en un lloc on has de repartir quelcom de forma gratuïta sembla
com si la gent entrés en un estat d’excitació profunda on estaria disposada a fer qualsevol cosa
per no quedar-se’n sense. Espentes, crits, amagar-se’n quan ja en tenen per repetir, discussions…noto com si en aquell moment desapareixen totes les preocupacions que un pot tenir per aconseguir aquell caramel, troç de pastís, got de xocolata amb coca…
Penso que la gent que estem a les escoles amb nens i nenes tenim feina per recuperar aquestes paraules màgiques que sonen tan bé: gràcies, si us plau, agraït/agraïda…si ho fem des de baix potser comença a canviar alguna cosa. Això sí, quan es tracta de gent adulta la cosa canvia.
Ahir mateix a la Cavalcada dels Reis on vaig participa, molta gent exigia caramels convertint-se aquests petits dolços en pur or. Per un moment semblava com si allà l’important no era que passessin els Reis sinó aconseguir el màxim de caramels possible. “Menys saludar i més caramels!”, “Eh eh! caramels caramels!”, “Aquí, aquí”, “Si que teniu crisi que ja no us en queden!”…per no parlar de la gent que te’n tirava a la carrossa amb mala intenció.
No m’acaba d’agradar el camí que estem agafant però amb el que sí em quedo, si em permeteu, és amb els petits gestos com el d’una mare que a braços de la seva filla em llençava el xumet perquè li agafés.
Tienes toda la razón Jordi, es increible como cambian las personas cuando hay algo de regalo.