D’ara fa un temps que els dies són llargs, espesos i feixucs. Aquests estan plens de reunions, activitats, feina, cafès, actes, classes…que t’ocupen (sense gairebé ni adonar-te’n) tot el dia sense permetre’t un dels grans plaers , el de la pausa. És durant aquests dies que el telèfon sona, el rellotge avança a un ritme vertiginós, l’agenda està atapeïda i sinó l’apretes en poc temps amb noves feines i les parets de casa et donen el bon dia i el segueixen, sovint, el bona nit quan arribes per sopar.

Potser, ara, quan per fí tinc una estona de parada on començo a pensar i reflexionar amb el que he anat fent durant aquests dies que me n’adono que no m’aturo ni un sol segon.

Pensem-ho un altre cop i fem-ne la valoració, aturem-nos i adonem-nos d’aquest petit i gran regal a la vegada, el de la pausa.

És, llavors, ara en aquest moment i en el sofà de casa que tants pocs instants al dia m’acompanya on m’adono que el parar  “quan menys t’ho esperes” és d’allò més reconfortant. Així doncs, aturem-nos en el temps, descansem i regalem-nos uns minuts al no fer res, les vegades que sigui necessàries, i deixem que aquest temps continui en el seu decurs quan ho creguem oportú i estiguem animats a continuar endavant.

Para’t.